El dilema de ser blocaire

No és la primera vegada que poso en marxa aquest bloc. Fins ara, poc èxit i menys continuïtat. Puc caure en la complaença de fer-me creure que una raó duia a l'altra però, en qualsevol cas, la responsabilitat era meva. Temo que aquesta nova etapa no gaudeixi tampoc de la constància necessària perquè ja d'inici neix amb una càrrega de dubtes notable. Tinc ganes de bolcar paraules i d'intentar que tinguin sentit, però em neguiteja la forta sospita que no seré capaç d'aconseguir-ho. Tanmateix ho intento. Tot just fa 7 mesos que em vaig llicenciar en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i em sento més ignorant que mai. Sóc jove i em falta experiència, però em sento massa lluny de periodistes de referència poc mediàtics dels quals admiro les seves capacitats. En el fons, aquest és el principal motiu pel qual faig el pas: vull aprendre a escriure. 

Superada la primera incertesa, em plantejo la conveniència d'escriure un bloc ara que m'introdueixo en el mercat laboral. Si el resultat del que escric no és prou bo, ensenyo les meves mancances als possibles contractants, que ja valoraran si tenen raons de pes per rebutjar el meu servei professional. I al contrari: la pàgina a la xarxa pot ser un bon aparador si el resultat és positiu. El dilema s'envolta de l'agosarat supòsit que tindré públic - encara que sigui petit -, però vull plantejar-m'ho amb aquesta dimensió per tal de caminar amb responsabilitat. 

És probable que el que publiqui tingui sovint una càrrega subjectiva. De fet, l'ha de tenir; és l'essència del blocaire. I això m'inquieta. Els mitjans de comunicació que em poden donar feina tenen unes afinitats determinades de les quals puc discrepar. La meva veu no és influent, però sovinteja la percepció que qualsevol idea 'inadequada' pot tancar portes o destrossar-ne. És un problema global a la professió: l'auto-censura cala entre els periodistes i arriba a més profunditat amb la incertesa de la crisi econòmica. És valent, difícil i precipitat criticar-ho. Sigui com sigui, és un indicador de la precarietat psicològica amb la que enfrontem la vida laboral.